divendres, 27 de juny del 2008

DEDUCCIÓ DELS 400€

Veig que tothom s’omple la boca i opina sense documentar-se i és aleshores quan es creen malentesos i com que en aquestes dates és quan s’ha de cobrar volia fer uns aclariments.

Abans de les eleccions, concretament en el mes de gener d’enguany, el President del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, es va comprometre a tornar 400€ de l’IRPF (Impost sobre la Renta de les Persones Físiques) a les persones que feien la Declaració de la Renda.

Ara ha arribat el moment de l’aplicació i també dels dubtes i malentesos. La mesura compromesa és una deducció del IRPF, i per no tenir que esperar a fer la Declaració de la Renda de l’exercici 2008, en el Real Decreto 861/2008, que el Congrés va aprovar el 23 de maig en Consell de Ministres i que al dia següent va ser publicat al BOE, es va establir uns mecanismes per a que l’import de la deducció es pogués tenir en compte en las retencions de l’IRPF a partir del dia 1 de juny.
Que vol dir aplicar aquesta mesura?, doncs que a la nòmina del mes de juny de 2008 les retencions es reduiran en 200€, como a molt. Per tant, un treballador que suportés una retenció de 750€ a juny de 2008, només suportarà una retenció de 550€ (750-200). Si aquest treballador tingués que suportar una retenció de 180€, no se li haurà de retenir. Però, en las nòmines dels mesos de juliol a desembre de 2008 es reduirà el tipus de retenció en la quantia necessària per completar la reducció de les retencions de 2008 fins els 400€.
Resumint; el primer exemple que he explicat, el treballador te 200€ pendents (400-200) mentre que en el segon cas en te 220€ (400-180). Tant en un cas com l’altre, la deducció serà de 400 €.
Cal tenir en compte que si aquesta mesura s’hagués plantejat reduint el IRPF en % en comptes dels 400€ lineals, haguessin sortit beneficiats els treballadors amb els sous més alts i amb aquesta mesura de deducció lineal dels 400€ es beneficien els ciutadans amb els sous més baixos.

Per tant, el Govern Socialista del Sr. Zapatero compleix el que va prometre.

dimarts, 17 de juny del 2008

PLA DE MILLORA URBANA CAN BOTELLA


La proposta del govern del PSC, GPC, ICV i ERC-Consens per l’aprovació del text refós del Pla de Millora Urbana de Can Botella es va aprovar ahir en una sessió extraordinària amb el vot favorable de l’equip de govern i del regidor no adscrit, amb el vot en contra de CiU i VIC i l’abstenció del PP. L’equip de govern fa avançar així l’expedient de gestió urbanística del projecte de Can Botella, bloquejat per CIU i VIC en el seu pas pel govern i sense haver fet cap proposta al respecte.

Aquest projecte és una aposta per resoldre la renovació d’aquesta part del centre del poble aportant solucions concretes i significants en diversos àmbits com:

a) Dotació d’uns 40 habitatges de promoció pública fet que provocarà un acostament de la població al centre del poble tenint la facilitat de la utilització del transport públic situat pràcticament dins l’àmbit. Es preveu, entre diferents sectors de població, que els joves amb expectatives de fixar la residència en el propi poble hi puguin accedir mitjançant aquesta iniciativa pública, tenint en compte que els joves d’ara son els que aportaran el dinamisme social del futur immediat.

b) La provisió de sòl net pel nou centre assistencial (Centre d’Atenció Primària) emplaçat en un lloc d’indiscutible centralitat i accessibilitat.

c) Una dotació de locals comercials que possibilitarà la instal·lació d’activitats de serveis que s’haurien de cercar en la perifèria o en altres municipis, fet que acostarà en temps i desplaçaments els serveis als ciutadans i afavorirà l’activitat econòmica en el mateix poble, així com el lloc de treball pel resident, disminuint la seva mobilitat obligada, possibilitant els recorreguts a peu dels usuaris i treballadors.

d) La previsió d’aparcament públic en una situació de centralitat que provocarà la tendència a disminuir els recorreguts cap a altres municipis tant dels usuaris dels serveis com dels residents.

En definitiva en aquest Pla de Millora Urbana, s’ha previst una ordenació urbana on el ciutadans podran gaudir d’un àmbit on el Centre Cívic La Fàbrica, el Parc Anselm Clavé, la Biblioteca i la nova plaça pública, prevista enmig de Can Botella, quedaran integrats en una zona de vianants on podran coincidir les necessitats sòcio-econòmiques, territorials, afavorint el teixit social i vida urbana.

diumenge, 15 de juny del 2008

VISITA A LA MATERNITAT D'ELNA

(Vista de la Maternitat d'Elna)

Després de la presentació a la Biblioteca de Cabrils del llibre d'Assumpta Montellà, La Maternitat d'Elna el passat mes de març, el dissabte dia 14 de juny vaig arribar-me fins a Elne a visitar la Maternitat.
Gairebé al peu del Canigó i a tocar de les platges d'Argeles, s'alça enmig d'uns verds camps la magestuosa Maternitat d'Elna. Una visita que a part de veure les estances de la Maternitat i enmig de les explicacions per part de l'Assumpte Montellà que et deixaven sense respiració i amb els ulls negats, un es podia imaginar els fets d'aquella època. No però, com la mare i d'altres visitants de la seva edad, que en tot moment narraven les seves particulars històries que varen patir en els seus àmbits familiars i que amb la tendres preguntes de l'Assumpta anaven recordant.
La Maternitat d'Elna va nèixer arrel de la situació que va viure de prop una jove mestra suïssa atenent en la guerra civil els infants refugiats al bàndol republicà. Va ser a finals de gener de 1939, un cop Barcelona va caure en mans dels franquistes, començava l’exili fugint de l’exèrcit franquista.
La majoria d’exiliats es van dirigir cap a l’Estat francès en els denominats “camps d’acolliment”, veritables camps de concentració sense cap condició sanitària vigilats per tropes senegaleses. El fred, la mala alimentació i la deixadesa dels oficials al càrrec van afegir a la pena de l’exili penalitats inhumanes. La vida continuava i moltíssimes dones refugiades al camp es van veure obligades a donar a llum en unes pèssimes condicions. La mortaldat era elevadíssima: si no moria el nadó, moria la mare i, si no, tots dos.
Davant aquesta situació, Elisabeth Eidenbenz, va organitzar en una residència abandonada de la vila del Rosselló d’Elna una maternitat on atendre les parteres procedents dels camps i els seus fills. La major part dels infants nascuts a la Maternitat Suïssa d’Elna eren fills de republicanes arribades a l’exili des de Catalunya, entre el 1939 i el 1944, i també hi van néixer infants jueus i d’altres indrets.
La d’Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna és una història plena de vida i llum en un dels moments més negres de la humanitat. Com diu Serge Barba, un d’aquells nadons: «La mare em va donar la vida a la Maternitat d’Elna i Elisabeth Eidenbenz, la confiança en el gènere humà».


( Vista des dels jardins i la Elisabeth l'any 39)

(Escoltant a l'Assumpta i obsevant la sala de parts)

(Fotos del camí a l'exili i un recull de fotos de l'època)

(Placa en record d'Elisabeth) (Vista de la cúpula)

(Vista de l'entrada principal i mostra d'un vitrall)


(Signant el llibre de visites i vista de la Sala principal a l'entrada)

(Diferents vistes)

dimecres, 4 de juny del 2008

Parlem de l'aigua...

Fins avui no he volgut parlar sobre aquest bé natural tant útil com és l’aigua. No m’ha agradat com s’ha parlar i s’han pres decisions sobre tota la problemàtica que ha generat el fet de estar sota mínims d’aigua a bona part de Catalunya. Des del meu punt de vista personal, crec que tothom té clar que l’ús de l’aigua de boca és prioritari, per tant, si no tenim aigua ni per beure ni per rentar-nos, dos dels casos més clars del seu ús, cal prioritzar la seva utilització i sobretot, per a altres usos.
Hem tingut sort per les nombroses precipitacions, en forma de pluja, que han caigut a Catalunya durant aquest mes de maig passat, el més plujós en moltes dècades. Déu n’hi do, però, l’enrenou, discussions, crítiques i debats que s’han generat al voltant d’aquest tema i hem de tenir en compte que els polítics, han estat, i estan intentant resoldre el problema de l’escassetat d’aigua per la població, buscant solucions perquè a més de quatre milions de persones no els manqui un dels elements més essencials i preuats, en altres llocs del mon, per a la subsistència, com és l’aigua.

Dic preuats en altres indrets del món perquè crec que no valorem el que tenim. No cal buscar estadístiques de països on pateixen una sequera constant i que diàriament, han de fer quilòmetres i quilòmetres caminant per anar a buscar uns tres o quatre litres d’aigua de tolls, pous i llacs sense tenir en compte si l’aigua és potable o no.
En aquesta societat actual i a on vivim, es necessita estar conscienciant constantment a la població i de fet, es pot constatar que només ens movem o ens recordem, com diem els catalans; de Sta Bàrbara quan trona. I és veritat, llavors, quan es parla de restriccions, que les obres són molestes -per millorar els serveis-, o de què farem ara sense aigua?, o quan no tenim llum, o quan durant uns minuts no veiem la Tv per culpa d’un tro i d’altres queixes, tothom s’esvera, protesta o critica, però jo em pregunto; què fem els ciutadans de manera individual o col·lectiva, per fer un bon ús racional de l’aigua, del consum just d’electricitat, en definitiva per millorar el medi ambient i natural?.
Actualment estem patint la manca de previsió de infraestructures hidràuliques que han tingut els diferents governs de CIU durant vint-i-tres anys, tenint en compte les noves ordenacions i desenvolupaments urbanístics que patia Catalunya any a any. Com pretenien resoldre el tema de l’aigua CIU pel creixement urbanístic, pels nous polígons industrials, per regar hectàrees de conreus, etc...?. Ara resulta que des del novembre 2003 amb els governs de PSC, ERC i ICV ja s’hauria tingut de resoldre aquest tema, ja s'hi treballa i en breu es veuran els fets.
Em deprimeix quan llegeixo a la premsa o sento en els debats i entrevistes els oportunismes polítics per part de tothom. Llavors penso, o la memòria falla o més d’un o una pateix amnèsia. Per a mi és atemptar contra la intel·ligència de la població. I dic això per les demagògies que s’han arribat a fer i a dir per embrutar i desprestigiar l’adversari, pel sol fet de que un altre se n’aprofiti i en surti victoriós de la gestió o decisió pressa. Ni ha que diuen que els transvasaments d’aigua no són “ecològics” i això sembla que està molt acceptat i es fa soroll quan es vol fer al mateix que es fa amb altres fluïts. La gent sap el què volia fer el govern de PSC, ERC i ICV amb aquesta obra que ara no es farà?, no el Plan Hidrológico Nacional del PP, si no que era construir una canonada per abastir d’aigua una part del territori en moments puntuals i a la inversa. Si tornem a estar en un estat d’excepcionalitat com en els darrers mesos, què farem llavors?. Com he dit abans amb els altres fluïts com el gas, o el petroli?, que es fa arreu?. No són transvasaments?, o no hi han canonades que travessen territoris, o vaixells o d’altres mitjans de transports que van i venen per portar els recursos des d’ on són a on necessiten?. I per fer-ho amb l’aigua tanta polèmica?.

Ara ha plogut, i molt, els embassaments estan a un bon nivells de capacitat, s’aixequen les restriccions a un altre nivell, però torno a preguntar, serem racionals els ciutadans en l’ús de l’aigua?, o mentre ragi anirem fent?, algú s’ha aturat a pensar la quantitat de litres d’aigua que malbaratem?.
Jo dono tot el meu suport als tècnics i polítics perquè estic convençut que fan el que saben i el que poden per tal de donar una millor resposta a la ciutadania i també vull que tinguem en compte que des de sempre, malauradament, l’activitat humana és poc “ecològica”, a vegades per un costat es presumeix que si, però per l’altre...i si som conscients que ens hi va el futur del planeta hem de reaccionar. I en bona mesura podem seguir els consells de diferents periodistes del país, com per exemple les diferents recomanacions que fa mitjançant els seus llibres el conegut periodista ambiental José Luis Gallego.
En el món hi ha molta activitat, som més habitants i una de les qüestions és fer un consum responsable en mesura, si no, ens hauran de mesurar, tot és qüestió d’educació.

diumenge, 25 de maig del 2008

PASSIÓ PER L’ESPORT I MUNTANYA


Iñaki va deixar els llibres de filosofia per les muntanyes, la seva gran passió. En el seu llarg recorregut per elles va aconseguir trobar a l’Himàlaia una vida de risc i que a ell el van omplir de valors. En els cims hi trobava totes les respostes i hi descobria quin camí volia seguir. De fet, tota una col·lecció de vuit mils havia culminat fins aleshores i només aquest cim i el Kanchengjunga faltaven en la seva llista. Així ha estat la vida d'Iñaki Ochoa de Olza, a qui l'Annapurna ha impedit tornar a casa.

La relació amb aquest cim no era molt bona, hi va deixar per sempre al seu bon amic Anatoli Boukreev, ell mateix deia "És un cim traïdor" i ho va tornar a intentar. Acabava de deixar enrere un dels anys més difícils a conseqüència d’una greu lesió i des del mes de gener s’entrenava i escalava amb la passió habitual per aquesta expedició a l’Annapurna. Iñaki deia durant la inactivitat forçada, que “he visto que el Annapurna, la “Diosa de la abundancia”, está llamándome con sus cantos de sirena. Y como soy un hombre muy débil, no he hecho otra cosa que sucumbir ante sus encantos”.

Companys d’escalada han dit d’ell que " vivia poc fora de la muntanya " i que quan te’l trobaves gairebé sempre et parlava de muntanya. El defineixen "com muntanyenc magnífic, una molt bona persona i somrient, i com amic, entranyable i proper". La seva mort ha consternat al món muntanyenc de tot arreu.

El cos del muntanyenc navarrès Iñaki Ochoa de Olza, mort a l’Annapurna, descansarà a la muntanya nepalí.

Un relat de Caspar David Friedrich de 1818, recull l’afany i barreja de la muntanya i les lletres com feia Iñaki:

CAMINANT DAMUNT UN MAR DE BOIRA
He vist aquesta muntanya des de totes les seves vessants, i ara que marxo i que se que no tornaré, me’n adono de la seva màgia, del color dels sol reflectit en la neu de les muntanyes, de la boira en els dies baixos.

Totes les vegades que hi he pujat he tingut un sentiment especial, un sentiment que recordaré sempre i des de més amunt que 8000 mts tindré el cor en aquesta muntanya.

Espero que algú més em recordi a mi i a aquesta muntanya.

dimarts, 20 de maig del 2008

DEL MAIG DEL 68.

Com no, ja hi som, ja he arribat als 40 anys, com tots els de la meva quinta, uns més aviat i altres més tard, he arribat a aquesta xifra “mítica”.
Si, vaig néixer en el famós més de Maig del ’68, molt conegut per l’esclat de la revolució dels estudiants francesos que potser va ser el més significatiu i important moviment de masses que varen tenir lloc aquell any a nivell europeu.
Molt s'ha escrit del Maig del ’68 dels fets, de les seves conseqüències i d'aquell moviment revolucionari tan espontani que va sorgir el mes de maig i que gairebé va deixar fora de joc el disciplinat Partit Comunista Francès.
El món va prendre una consciència diferent després d’aquell maig del 68. La frustració dels objectius revolucionaris més ambiciosos del moment, no van impedir que el discurs d'esquerres assolís una força hegemònica durant gairebé els següents 15 anys, a més dels nombrosos canvis que la societat va adoptar en quan l'exercici de la llibertat individual i del comportament social.
No només va ser a França la revolució estudiantil i de treballadors, a New York, a Berkeley i a Praga, a Tòquio, Ciutat de Mèxic o Rio de Janeiro, a Torí, Bolònia, a tot el món l’any 68 es va fer notar l'esperit contestatari d'estudiants i treballadors que es revoltaven contra un sistema del qual no volien formar part i que volien transformar o canviar la vida, i provocar la confrontació si calia amb un poder autoritari.

No m’ entusiasmen les celebracions, m’agrada passar desapercebut i mirar més cap endavant que enrere però, durant aquests dies ja me’n arribat els primers missatges i trucades que m’han fet repassar, recordar i fer una mica de balanç d’aquests 40 anys. Aquestes reflexions o apunts podrien ser de qualsevol anònim representant de l’esmentada generació, un procés de la vida pel qual he anat passant, gairebé sense adonar-me'n, i de sobte ja tinc quaranta anys: records d’infantesa, inquietuds juvenils (descobriment de les noies, les primeres novies, sortides...), el dilema de seguir estudiant o treballar, buscar-nos la vida amb feinetes per tenir alguna pela, compromisos, la “puta mili” els qui la van fer, casaments de la colla, amics amb fills, responsabilitats, separacions,...

Feta aquesta introducció i breu apunt d’història. Haig de dir que no puc, ni crec que tinc dret a queixar-me de re. Puc dir que durant les diferents etapes fins arribar avui, els anys ensenyen moltes coses que els dies desconeixen, per tant crec que la vida és una contínua educació plena de valors que hem de saber escollir bé.



He viscut intensament i, tot això, amb la llibertat suficient com per a poder gaudir plenament cada etapa d’aquest anys. Sóc de la primera generació de joves nascuts poc abans de la mort de Franco amb els “Planes de Desarrollo”, on la meva infància va ser la d’un nen feliç, inquiet, curiós i bellugadís. Vaig anar a l’escola de les Monges del carrer Nou i la del mestre Jambert, jugar amb els Madelman, cotxes Guiswal, jugar a futbol al mig dels carrers amb els veïns del carrer de Can Paretons, “los deberes” fets a casa, la llet amb Cola Cao, els bocates de Cal Forner, els llibres de l´Editorial Bruguera i Vicenç Vives, anar a tallar raïm el més de setembre i fer vi, anar a buscar llet de les vaques de Cal Estrany, jugar amb moltes poques joguines, entre altres activitats i neguits, han estat moments per recordar sempre i han estat situacions viscudes que els infants d’avui no podran viure mai.“Las aventuras de los cinco” d´Enid Blyton, Un Globo, dos Globos,... en Mazinger-Z, en Marco i la Heidi, Orzowei i només dos canals de televisió en blanc i negre i gran restricció davant la tele, eren tota la distracció davant la caixa “tonta”.


També recordo les anades a la platja a l’estiu, així com les anades al bosc a buscar molsa per tal de poder fer el pessebre per Nadal i els dinars que fèiem a la pedrera. La Primera Comunió, no sabia molt de què anava però abans no hi havia gaire opció a decidir. Eren els últims anys del franquisme i a casa meva es vivia amb gran intensitat…

No puc oblidar les reunions de la mare al voltant dels anys 78,79, reunions gairebé clandestines que parlaven de política, sentia parlar de Bandera Roja, PSUC,… d'escoltar que aquell havia tingut que córrer davant dels grisos, ... Recupero també alguns dels moments històrics més destacats o compromesos d'aquell panorama polític, amb frases tan emblemàtiques com: el “Españoles, Franco ha muerto”, o allò de “Llibertat, amnistia, estatut d’Autonomia”, que cridaven milers de bojos pels carrers o “Por el cambio, vota Felipe”... i també el “Que se sienten coño, todo el mundo al suelo”...

De sobte és quan va arribar el moment de començar l’institut, vaig anar al Jaume Almera, al poble veí de Vilassar de Dalt, a peu, bici o a dit. Tota una aventura i experiència. De l’escola del poble amb només, nou nens i nenes del curs, a trenta de cop. Allà vaig fer els primers cursos de batxillerat, fins anar a Mataró a estudiar - entre cometes - de nit. Els pares ho tenien clar, si no s’estudiava, a treballar. Així va ser. L’últim any d’Institut, vaig compaginar els estudis amb el treball a diferents tallers, sense cobrar ni cinc, i algun duret que vaig guanyar posant benzina. Després de treballar i conèixer diferents concessionaris vaig acabar muntant el meu propi taller l’any 95, fins l’actualitat.

Als catorze anys vaig participar en diferents esdeveniments i entitats del poble; teatre, futbol, coral, moto club, comissió de festes,... sempre m’havia agradat el món de la “faràndula” i moure’m pel poble i com no, inoblidables els nou anys, dedicats a entrenar equips de futbol base de Cabrils. Quins temps aquells i com ha canviat el món, Cabrils, la societat...

Ara que tinc quaranta anys valoro, almenys jo, la vida apassionant i de qualitat que he viscut gràcies a l’educació rebuda pels pares, mestres, entorns i sobretot, dels valors que m’han inculcat. Sempre he desitjat, i intentat lluitar pels meus principis, per un món millor. Ho he intentat convençut i amb esforç, amb ideals, amb entrega i compromís, amb il·lusió i entusiasme i, tot això, també ho he fet a través de la "política" a nivell local.

Per arribar fins aquí, no puc concloure sense anomenar a la "família", que ha estat el puntal de la meva vida, un referent en el passat i desitjo que així sigui en el futur. Sense el seu recolzament tot hagués estat diferent, n’estic convençut. El saber fer del pare i la seva vitalitat, un home senzill que ha estat feliç al costat de la família i dels seus. Respecte, honradesa, i auto disciplina són entre d’altres, alguns dels valors que he après d’ ell. De la meva mare, les seves principals virtuts han estat la seva predisposició, la seva voluntat de saber, d’ajudar, de participar, de col·laborar, entre altres neguits i sobretot, el d’educar als seus fills. També una dona senzilla, una dona que es conforma amb mínims detalls i que ha lluitat de valent per aconseguir els seus objectius. Del seu sentit de responsabilitat i compromís, em neix aquest compromís amb la política local. La meva germana i en Pau, la tia Matilde "el pal de paller" i d'altres de la família sempre han estat al meu costat, a tots gràcies.



A part de la família, durant aquest quaranta anys, moltes persones m’han aportat el seu granet de sorra i de moltes he aprés per fer camí a la vida. M’han fet madurar, a superar moments difícils i enriquir-me com a persona. Durant aquests dies tinc records i, recordo de l’oportunitat de viure moments excepcionals amb algunes d’elles. Gràcies.

Com deia Séneca; La vida és com una llegenda: no importa que sigui llarga, si no que sigui ben explicada.
Em queda molt per fer, molt per aprendre i per viure.

divendres, 16 de maig del 2008

Cabrils fusiona: gastronomia, natura i cultura.

GASTRONOMIA I NATURA
Cabrils aposta una vegada més per la gastronomia, natura i cultura. Primer cal destacar la adhesió de l’Associació d’Hostalers de Cabrils al programa cultural “El Parc a Taula”. Presentació que va tenir lloc ahir al municipi de Teià promoguda per la Diputació de Barcelona, on diversos restaurants, productors, allotjaments i cellers de poblacions del Maresme i Vallès Oriental vinculades al Parc Serralada Litoral, fusionen la gastronomia, la viticultura, productes naturals, els valors naturals, culturals i paisatgístics del nostre parc.
Mitjançant la gastronomia, arrelada als pobles, als seus costums i que forma part de la seva vida, té per objectiu fonamental el redescobriment de la cuina popular i la recerca sistemàtica de noves combinacions i aquells que són amants de la gastronomia, els gastrònoms, que estimen la cuina selecta, fent-ne un ús moderat, han anat construint el seu art en impressions, en hàbits dietètics i en condicionants psicològics i culturals.
És per això que els restauradors, adherits a “El Parc a Taula” per tal que puguem tastar les seves especialitats, el seu “savoir faire”, o el seu art, us oferiran el millor de les seves receptes fent ús de productes naturals o d'elaboració artesana, que podem trobar o adquirir en aquestes indrets i espais protegits i el millor dels seus cellers.

Enhorabona en aquesta iniciativa i que tot passejant, fent esport, gaudint, menjant, degustant participant i respectant gaudim de “El Parc a Taula”.

NATURA I CULTURA
L’altre esdeveniment lligat a la natura i cultura va ser la selecció de poesia i cançons que ens van oferir Celdoni Fonoll i Lloll Bertran ahir divendres a la Biblioteca. Van ser els protagonistes d'un espectacle que va atreure a un nombrós públic que va omplir la Biblioteca. Acte presentat pel Regidor de Cultura, Sr. Miquel Ponsa, on van presentar els seus darrers llibres. Celdoni Fonoll va presentar "Arbres dels nostres paisatges", una obra que segueix la pauta dels seus darrers llibres d'ocells, plantes i bolets mitjançant els versos, amb un estil literari rigorós i amè on recull uns cinquanta espècies d'arbres que es poden trobar pel territori dels Països Catalans.

La polifacètica actriu i gran artista catalana Lloll Bertran també va presentar el seu llibre "Quin món de mones!". Llibre que recull els millors i més divertits moments del programa de Catalunya Ràdio, en els què la Lloll interpreta personatges, entrevista i parla amb els oients i canta cançons conegudes adaptades amb lletres molt divertides i crítiques.

Lloll Bertran i Celdoni Fonoll van recitar i cantar una selecció de poesia i cançons dels esmentats llibres.

Felicitats i èxit pel futur a tos dos i agrair a la Biblioteca per organitzar una vegada més un acte d'alta qualitat.