DEL MAIG DEL 68.

Com no, ja hi som, ja he arribat als 40 anys, com tots els de la meva quinta, uns més aviat i altres més tard, he arribat a aquesta xifra “mítica”.
Si, vaig néixer en el famós més de Maig del ’68, molt conegut per l’esclat de la revolució dels estudiants francesos que potser va ser el més significatiu i important moviment de masses que varen tenir lloc aquell any a nivell europeu.
Molt s'ha escrit del Maig del ’68 dels fets, de les seves conseqüències i d'aquell moviment revolucionari tan espontani que va sorgir el mes de maig i que gairebé va deixar fora de joc el disciplinat Partit Comunista Francès.
El món va prendre una consciència diferent després d’aquell maig del 68. La frustració dels objectius revolucionaris més ambiciosos del moment, no van impedir que el discurs d'esquerres assolís una força hegemònica durant gairebé els següents 15 anys, a més dels nombrosos canvis que la societat va adoptar en quan l'exercici de la llibertat individual i del comportament social.
No només va ser a França la revolució estudiantil i de treballadors, a New York, a Berkeley i a Praga, a Tòquio, Ciutat de Mèxic o Rio de Janeiro, a Torí, Bolònia, a tot el món l’any 68 es va fer notar l'esperit contestatari d'estudiants i treballadors que es revoltaven contra un sistema del qual no volien formar part i que volien transformar o canviar la vida, i provocar la confrontació si calia amb un poder autoritari.

No m’ entusiasmen les celebracions, m’agrada passar desapercebut i mirar més cap endavant que enrere però, durant aquests dies ja me’n arribat els primers missatges i trucades que m’han fet repassar, recordar i fer una mica de balanç d’aquests 40 anys. Aquestes reflexions o apunts podrien ser de qualsevol anònim representant de l’esmentada generació, un procés de la vida pel qual he anat passant, gairebé sense adonar-me'n, i de sobte ja tinc quaranta anys: records d’infantesa, inquietuds juvenils (descobriment de les noies, les primeres novies, sortides...), el dilema de seguir estudiant o treballar, buscar-nos la vida amb feinetes per tenir alguna pela, compromisos, la “puta mili” els qui la van fer, casaments de la colla, amics amb fills, responsabilitats, separacions,...

Feta aquesta introducció i breu apunt d’història. Haig de dir que no puc, ni crec que tinc dret a queixar-me de re. Puc dir que durant les diferents etapes fins arribar avui, els anys ensenyen moltes coses que els dies desconeixen, per tant crec que la vida és una contínua educació plena de valors que hem de saber escollir bé.



He viscut intensament i, tot això, amb la llibertat suficient com per a poder gaudir plenament cada etapa d’aquest anys. Sóc de la primera generació de joves nascuts poc abans de la mort de Franco amb els “Planes de Desarrollo”, on la meva infància va ser la d’un nen feliç, inquiet, curiós i bellugadís. Vaig anar a l’escola de les Monges del carrer Nou i la del mestre Jambert, jugar amb els Madelman, cotxes Guiswal, jugar a futbol al mig dels carrers amb els veïns del carrer de Can Paretons, “los deberes” fets a casa, la llet amb Cola Cao, els bocates de Cal Forner, els llibres de l´Editorial Bruguera i Vicenç Vives, anar a tallar raïm el més de setembre i fer vi, anar a buscar llet de les vaques de Cal Estrany, jugar amb moltes poques joguines, entre altres activitats i neguits, han estat moments per recordar sempre i han estat situacions viscudes que els infants d’avui no podran viure mai.“Las aventuras de los cinco” d´Enid Blyton, Un Globo, dos Globos,... en Mazinger-Z, en Marco i la Heidi, Orzowei i només dos canals de televisió en blanc i negre i gran restricció davant la tele, eren tota la distracció davant la caixa “tonta”.


També recordo les anades a la platja a l’estiu, així com les anades al bosc a buscar molsa per tal de poder fer el pessebre per Nadal i els dinars que fèiem a la pedrera. La Primera Comunió, no sabia molt de què anava però abans no hi havia gaire opció a decidir. Eren els últims anys del franquisme i a casa meva es vivia amb gran intensitat…

No puc oblidar les reunions de la mare al voltant dels anys 78,79, reunions gairebé clandestines que parlaven de política, sentia parlar de Bandera Roja, PSUC,… d'escoltar que aquell havia tingut que córrer davant dels grisos, ... Recupero també alguns dels moments històrics més destacats o compromesos d'aquell panorama polític, amb frases tan emblemàtiques com: el “Españoles, Franco ha muerto”, o allò de “Llibertat, amnistia, estatut d’Autonomia”, que cridaven milers de bojos pels carrers o “Por el cambio, vota Felipe”... i també el “Que se sienten coño, todo el mundo al suelo”...

De sobte és quan va arribar el moment de començar l’institut, vaig anar al Jaume Almera, al poble veí de Vilassar de Dalt, a peu, bici o a dit. Tota una aventura i experiència. De l’escola del poble amb només, nou nens i nenes del curs, a trenta de cop. Allà vaig fer els primers cursos de batxillerat, fins anar a Mataró a estudiar - entre cometes - de nit. Els pares ho tenien clar, si no s’estudiava, a treballar. Així va ser. L’últim any d’Institut, vaig compaginar els estudis amb el treball a diferents tallers, sense cobrar ni cinc, i algun duret que vaig guanyar posant benzina. Després de treballar i conèixer diferents concessionaris vaig acabar muntant el meu propi taller l’any 95, fins l’actualitat.

Als catorze anys vaig participar en diferents esdeveniments i entitats del poble; teatre, futbol, coral, moto club, comissió de festes,... sempre m’havia agradat el món de la “faràndula” i moure’m pel poble i com no, inoblidables els nou anys, dedicats a entrenar equips de futbol base de Cabrils. Quins temps aquells i com ha canviat el món, Cabrils, la societat...

Ara que tinc quaranta anys valoro, almenys jo, la vida apassionant i de qualitat que he viscut gràcies a l’educació rebuda pels pares, mestres, entorns i sobretot, dels valors que m’han inculcat. Sempre he desitjat, i intentat lluitar pels meus principis, per un món millor. Ho he intentat convençut i amb esforç, amb ideals, amb entrega i compromís, amb il·lusió i entusiasme i, tot això, també ho he fet a través de la "política" a nivell local.

Per arribar fins aquí, no puc concloure sense anomenar a la "família", que ha estat el puntal de la meva vida, un referent en el passat i desitjo que així sigui en el futur. Sense el seu recolzament tot hagués estat diferent, n’estic convençut. El saber fer del pare i la seva vitalitat, un home senzill que ha estat feliç al costat de la família i dels seus. Respecte, honradesa, i auto disciplina són entre d’altres, alguns dels valors que he après d’ ell. De la meva mare, les seves principals virtuts han estat la seva predisposició, la seva voluntat de saber, d’ajudar, de participar, de col·laborar, entre altres neguits i sobretot, el d’educar als seus fills. També una dona senzilla, una dona que es conforma amb mínims detalls i que ha lluitat de valent per aconseguir els seus objectius. Del seu sentit de responsabilitat i compromís, em neix aquest compromís amb la política local. La meva germana i en Pau, la tia Matilde "el pal de paller" i d'altres de la família sempre han estat al meu costat, a tots gràcies.

A part de la família, durant aquest quaranta anys, moltes persones m’han aportat el seu granet de sorra i de moltes he aprés per fer camí a la vida. M’han fet madurar, a superar moments difícils i enriquir-me com a persona. Durant aquests dies tinc records i, recordo de l’oportunitat de viure moments excepcionals amb algunes d’elles. Gràcies.

Com deia Séneca; La vida és com una llegenda: no importa que sigui llarga, si no que sigui ben explicada.

Em queda molt per fer, molt per aprendre i per viure.