El tipus de societat actual en la que ens toca viure, potser la culpable del desconcert en l’educació, segons el meu parer. Un conjunt de suggerències de com s’ha d’educar, de com fer-ho, etc, pot saturar a les famílies davant del procés d’educar els seus fills, i del què comporta i implica ser pare i mare en el dia a dia.Els pares saben que són els primers responsables de transmetre als seus fills aquells valors que tant ens van ensenyar de petits com el de respectar, ajudar, ser responsable, escoltar, tolerar, entre molts d'altres, i d'ensenyar els diferents hàbits i actituds d’aprendre a menjar, d’higiene, de portar-los a l’escola per a la seva formació, de compartir, etc... Són els primers mestres de virtut i caràcter més importants que tenen els nens, ja que a prior s’ocupen d’ells. Amb les pautes marcades pels pares, cada nen aprèn el que sent i veu perquè confia amb algú que estarà sempre amb ell, disposat a transmetre-li estimació i a complaure’l amb les necessitats bàsiques. Aquests valors es donen de manera intuitiva i sense esperar res a canvi, sense exigir, ni tenint en compte el comportament del nen.
En aquests contexts, els nens comencen a aprendre el que està be i malament, a raó dels límits que els pares marquen. D’aquesta manera comença el procés en el que el nen es converteix en una persona que pot viure en un mon civilitzat. Aprendre aquests conceptes, potser fàcil per alguns nens o més difícils per d'altres, segons entenguin o no, aquests límits marcats pels pares sobre el que està bé o malament, també el no veure satisfetes amb prou rapidesa les seves necessitats i com s’adapten i s’integren a la resta del grup social que els envolta. Per aprendre a viure en societat, els nens han d’aprendre a equilibrar els seus desitjos personals amb els desitjos que hagin de compartir amb la família, amics, a l’escola, etc.
La manca de conciliació entre la vida laboral, familiar i escolar com a resultat d’un model social i consumista que vivim, té conseqüències negatives importants per a l’educació dels nens i nenes.
Una de les conseqüències més evidents en la distribució del temps, és la dificultat per conviure en família i la necessitat de delegar en algú altre la “custòdia” dels nens.
Necessitat que es cobreix de diverses maneres, fent veritables equilibris de vegades contraris, a les pròpies voluntats dels pares. Tant en les Ampes de les escoles, com les entitats de lleure, i altres tipus d’institucions es troben que estan assumint, en part, la responsabilitat de “vigilar o custodiar” els nens i nenes, intentant a la vegada, no sortir de les necessitats educatives dels infants. Aquesta situació comporta que els nens vagin passant d’una mà a una altra, generant tensions i desconfiances entre les famílies i els agents educadors, provocant confusions i creant unes sensacions d’haver assumit funcions que no els pertoquen, o bé de ser jutjats per la seva tasca educativa. Amb tot això, és el nen, que sovint ignorat en tot aquest procés, a qui menys s’escolta.
Hem de tenir en compte que les famílies són qui més pateixen aquest malestar i que, cada pare i cada mare vol el millor per al seu fill o filla i la seva presència és fonamental per la seva formació. Tampoc no es pot qüestionar que cada família té obligacions morals i responsabilitats envers l’educació dels seus fills, tot i que el context actual de la societat en la qual ens toca viure no faciliti les coses. És evident i cal tenir en compte que, la família és un agent educatiu generalment permanent, mentre que la resta d’agents intervenen en un període concret de la vida del nen, sent molt important que vagin ben coordinats amb els pares. Necessari i molt important trobar punts d’equilibri que permetin treballar conjuntament per afavorir i entendre el paper de la família, l’escola, els valors, la televisió,... en la tasca i responsabilitat d’educar.
Educar en la societat actual, on també hi trobem un factor tant important com són els divorcis, requereix reflexions i propostes sensates per part dels pares. S'ha de tenir en compte, que pel fet de no poder seguir compartint un vincle de parella i familiar, els fills no han de patir les diferències entre els pares, ni han de ser mai una moneda de canvi, ni de xantage emocional pel fet de separar-se. Cal anar a la una, i plantejar els nous diversos escenaris possibles en benefici dels fills, coordinant les noves funcions, tasques i responsabilitats de cadascún per tal de que responguin als nous reptes familiars i socials i si cal, fer una reflexió profunda i crítica sobre aquesta nova situació a assumir per cada agent implicat.
Amb poques paraules, educar és una tasca gens fàcil...
“Si vostè és pare o mare, reconeixi que aquest és el seu més important, exigent i gratificant repte. El que vostè faci cada dia, el que digui i la manera d’actuar, influirà en la conformació del futur de la nostra societat més que qualsevol altre factor”. Dita de Marion Wright Edelman.
