PASSIÓ PER L’ESPORT I MUNTANYA

Iñaki va deixar els llibres de filosofia per les muntanyes, la seva gran passió. En el seu llarg recorregut per elles va aconseguir trobar a l’Himàlaia una vida de risc i que a ell el van omplir de valors. En els cims hi trobava totes les respostes i hi descobria quin camí volia seguir. De fet, tota una col·lecció de vuit mils havia culminat fins aleshores i només aquest cim i el Kanchengjunga faltaven en la seva llista. Així ha estat la vida d'Iñaki Ochoa de Olza, a qui l'Annapurna ha impedit tornar a casa.

La relació amb aquest cim no era molt bona, hi va deixar per sempre al seu bon amic Anatoli Boukreev, ell mateix deia "És un cim traïdor" i ho va tornar a intentar. Acabava de deixar enrere un dels anys més difícils a conseqüència d’una greu lesió i des del mes de gener s’entrenava i escalava amb la passió habitual per aquesta expedició a l’Annapurna. Iñaki deia durant la inactivitat forçada, que “he visto que el Annapurna, la “Diosa de la abundancia”, está llamándome con sus cantos de sirena. Y como soy un hombre muy débil, no he hecho otra cosa que sucumbir ante sus encantos”.

Companys d’escalada han dit d’ell que " vivia poc fora de la muntanya " i que quan te’l trobaves gairebé sempre et parlava de muntanya. El defineixen "com muntanyenc magnífic, una molt bona persona i somrient, i com amic, entranyable i proper". La seva mort ha consternat al món muntanyenc de tot arreu.

El cos del muntanyenc navarrès Iñaki Ochoa de Olza, mort a l’Annapurna, descansarà a la muntanya nepalí.

Un relat de Caspar David Friedrich de 1818, recull l’afany i barreja de la muntanya i les lletres com feia Iñaki:

CAMINANT DAMUNT UN MAR DE BOIRA
He vist aquesta muntanya des de totes les seves vessants, i ara que marxo i que se que no tornaré, me’n adono de la seva màgia, del color dels sol reflectit en la neu de les muntanyes, de la boira en els dies baixos.

Totes les vegades que hi he pujat he tingut un sentiment especial, un sentiment que recordaré sempre i des de més amunt que 8000 mts tindré el cor en aquesta muntanya.

Espero que algú més em recordi a mi i a aquesta muntanya.

DEL MAIG DEL 68.

Com no, ja hi som, ja he arribat als 40 anys, com tots els de la meva quinta, uns més aviat i altres més tard, he arribat a aquesta xifra “mítica”.
Si, vaig néixer en el famós més de Maig del ’68, molt conegut per l’esclat de la revolució dels estudiants francesos que potser va ser el més significatiu i important moviment de masses que varen tenir lloc aquell any a nivell europeu.
Molt s'ha escrit del Maig del ’68 dels fets, de les seves conseqüències i d'aquell moviment revolucionari tan espontani que va sorgir el mes de maig i que gairebé va deixar fora de joc el disciplinat Partit Comunista Francès.
El món va prendre una consciència diferent després d’aquell maig del 68. La frustració dels objectius revolucionaris més ambiciosos del moment, no van impedir que el discurs d'esquerres assolís una força hegemònica durant gairebé els següents 15 anys, a més dels nombrosos canvis que la societat va adoptar en quan l'exercici de la llibertat individual i del comportament social.
No només va ser a França la revolució estudiantil i de treballadors, a New York, a Berkeley i a Praga, a Tòquio, Ciutat de Mèxic o Rio de Janeiro, a Torí, Bolònia, a tot el món l’any 68 es va fer notar l'esperit contestatari d'estudiants i treballadors que es revoltaven contra un sistema del qual no volien formar part i que volien transformar o canviar la vida, i provocar la confrontació si calia amb un poder autoritari.

No m’ entusiasmen les celebracions, m’agrada passar desapercebut i mirar més cap endavant que enrere però, durant aquests dies ja me’n arribat els primers missatges i trucades que m’han fet repassar, recordar i fer una mica de balanç d’aquests 40 anys. Aquestes reflexions o apunts podrien ser de qualsevol anònim representant de l’esmentada generació, un procés de la vida pel qual he anat passant, gairebé sense adonar-me'n, i de sobte ja tinc quaranta anys: records d’infantesa, inquietuds juvenils (descobriment de les noies, les primeres novies, sortides...), el dilema de seguir estudiant o treballar, buscar-nos la vida amb feinetes per tenir alguna pela, compromisos, la “puta mili” els qui la van fer, casaments de la colla, amics amb fills, responsabilitats, separacions,...

Feta aquesta introducció i breu apunt d’història. Haig de dir que no puc, ni crec que tinc dret a queixar-me de re. Puc dir que durant les diferents etapes fins arribar avui, els anys ensenyen moltes coses que els dies desconeixen, per tant crec que la vida és una contínua educació plena de valors que hem de saber escollir bé.



He viscut intensament i, tot això, amb la llibertat suficient com per a poder gaudir plenament cada etapa d’aquest anys. Sóc de la primera generació de joves nascuts poc abans de la mort de Franco amb els “Planes de Desarrollo”, on la meva infància va ser la d’un nen feliç, inquiet, curiós i bellugadís. Vaig anar a l’escola de les Monges del carrer Nou i la del mestre Jambert, jugar amb els Madelman, cotxes Guiswal, jugar a futbol al mig dels carrers amb els veïns del carrer de Can Paretons, “los deberes” fets a casa, la llet amb Cola Cao, els bocates de Cal Forner, els llibres de l´Editorial Bruguera i Vicenç Vives, anar a tallar raïm el més de setembre i fer vi, anar a buscar llet de les vaques de Cal Estrany, jugar amb moltes poques joguines, entre altres activitats i neguits, han estat moments per recordar sempre i han estat situacions viscudes que els infants d’avui no podran viure mai.“Las aventuras de los cinco” d´Enid Blyton, Un Globo, dos Globos,... en Mazinger-Z, en Marco i la Heidi, Orzowei i només dos canals de televisió en blanc i negre i gran restricció davant la tele, eren tota la distracció davant la caixa “tonta”.


També recordo les anades a la platja a l’estiu, així com les anades al bosc a buscar molsa per tal de poder fer el pessebre per Nadal i els dinars que fèiem a la pedrera. La Primera Comunió, no sabia molt de què anava però abans no hi havia gaire opció a decidir. Eren els últims anys del franquisme i a casa meva es vivia amb gran intensitat…

No puc oblidar les reunions de la mare al voltant dels anys 78,79, reunions gairebé clandestines que parlaven de política, sentia parlar de Bandera Roja, PSUC,… d'escoltar que aquell havia tingut que córrer davant dels grisos, ... Recupero també alguns dels moments històrics més destacats o compromesos d'aquell panorama polític, amb frases tan emblemàtiques com: el “Españoles, Franco ha muerto”, o allò de “Llibertat, amnistia, estatut d’Autonomia”, que cridaven milers de bojos pels carrers o “Por el cambio, vota Felipe”... i també el “Que se sienten coño, todo el mundo al suelo”...

De sobte és quan va arribar el moment de començar l’institut, vaig anar al Jaume Almera, al poble veí de Vilassar de Dalt, a peu, bici o a dit. Tota una aventura i experiència. De l’escola del poble amb només, nou nens i nenes del curs, a trenta de cop. Allà vaig fer els primers cursos de batxillerat, fins anar a Mataró a estudiar - entre cometes - de nit. Els pares ho tenien clar, si no s’estudiava, a treballar. Així va ser. L’últim any d’Institut, vaig compaginar els estudis amb el treball a diferents tallers, sense cobrar ni cinc, i algun duret que vaig guanyar posant benzina. Després de treballar i conèixer diferents concessionaris vaig acabar muntant el meu propi taller l’any 95, fins l’actualitat.

Als catorze anys vaig participar en diferents esdeveniments i entitats del poble; teatre, futbol, coral, moto club, comissió de festes,... sempre m’havia agradat el món de la “faràndula” i moure’m pel poble i com no, inoblidables els nou anys, dedicats a entrenar equips de futbol base de Cabrils. Quins temps aquells i com ha canviat el món, Cabrils, la societat...

Ara que tinc quaranta anys valoro, almenys jo, la vida apassionant i de qualitat que he viscut gràcies a l’educació rebuda pels pares, mestres, entorns i sobretot, dels valors que m’han inculcat. Sempre he desitjat, i intentat lluitar pels meus principis, per un món millor. Ho he intentat convençut i amb esforç, amb ideals, amb entrega i compromís, amb il·lusió i entusiasme i, tot això, també ho he fet a través de la "política" a nivell local.

Per arribar fins aquí, no puc concloure sense anomenar a la "família", que ha estat el puntal de la meva vida, un referent en el passat i desitjo que així sigui en el futur. Sense el seu recolzament tot hagués estat diferent, n’estic convençut. El saber fer del pare i la seva vitalitat, un home senzill que ha estat feliç al costat de la família i dels seus. Respecte, honradesa, i auto disciplina són entre d’altres, alguns dels valors que he après d’ ell. De la meva mare, les seves principals virtuts han estat la seva predisposició, la seva voluntat de saber, d’ajudar, de participar, de col·laborar, entre altres neguits i sobretot, el d’educar als seus fills. També una dona senzilla, una dona que es conforma amb mínims detalls i que ha lluitat de valent per aconseguir els seus objectius. Del seu sentit de responsabilitat i compromís, em neix aquest compromís amb la política local. La meva germana i en Pau, la tia Matilde "el pal de paller" i d'altres de la família sempre han estat al meu costat, a tots gràcies.

A part de la família, durant aquest quaranta anys, moltes persones m’han aportat el seu granet de sorra i de moltes he aprés per fer camí a la vida. M’han fet madurar, a superar moments difícils i enriquir-me com a persona. Durant aquests dies tinc records i, recordo de l’oportunitat de viure moments excepcionals amb algunes d’elles. Gràcies.

Com deia Séneca; La vida és com una llegenda: no importa que sigui llarga, si no que sigui ben explicada.

Em queda molt per fer, molt per aprendre i per viure.

Cabrils fusiona: gastronomia, natura i cultura.

GASTRONOMIA I NATURA
Cabrils aposta una vegada més per la gastronomia, natura i cultura. Primer cal destacar la adhesió de l’Associació d’Hostalers de Cabrils al programa cultural “El Parc a Taula”. Presentació que va tenir lloc ahir al municipi de Teià promoguda per la Diputació de Barcelona, on diversos restaurants, productors, allotjaments i cellers de poblacions del Maresme i Vallès Oriental vinculades al Parc Serralada Litoral, fusionen la gastronomia, la viticultura, productes naturals, els valors naturals, culturals i paisatgístics del nostre parc.
Mitjançant la gastronomia, arrelada als pobles, als seus costums i que forma part de la seva vida, té per objectiu fonamental el redescobriment de la cuina popular i la recerca sistemàtica de noves combinacions i aquells que són amants de la gastronomia, els gastrònoms, que estimen la cuina selecta, fent-ne un ús moderat, han anat construint el seu art en impressions, en hàbits dietètics i en condicionants psicològics i culturals.
És per això que els restauradors, adherits a “El Parc a Taula” per tal que puguem tastar les seves especialitats, el seu “savoir faire”, o el seu art, us oferiran el millor de les seves receptes fent ús de productes naturals o d'elaboració artesana, que podem trobar o adquirir en aquestes indrets i espais protegits i el millor dels seus cellers.

Enhorabona en aquesta iniciativa i que tot passejant, fent esport, gaudint, menjant, degustant participant i respectant gaudim de “El Parc a Taula”.

NATURA I CULTURA
L’altre esdeveniment lligat a la natura i cultura va ser la selecció de poesia i cançons que ens van oferir Celdoni Fonoll i Lloll Bertran ahir divendres a la Biblioteca. Van ser els protagonistes d'un espectacle que va atreure a un nombrós públic que va omplir la Biblioteca. Acte presentat pel Regidor de Cultura, Sr. Miquel Ponsa, on van presentar els seus darrers llibres. Celdoni Fonoll va presentar "Arbres dels nostres paisatges", una obra que segueix la pauta dels seus darrers llibres d'ocells, plantes i bolets mitjançant els versos, amb un estil literari rigorós i amè on recull uns cinquanta espècies d'arbres que es poden trobar pel territori dels Països Catalans.

La polifacètica actriu i gran artista catalana Lloll Bertran també va presentar el seu llibre "Quin món de mones!". Llibre que recull els millors i més divertits moments del programa de Catalunya Ràdio, en els què la Lloll interpreta personatges, entrevista i parla amb els oients i canta cançons conegudes adaptades amb lletres molt divertides i crítiques.

Lloll Bertran i Celdoni Fonoll van recitar i cantar una selecció de poesia i cançons dels esmentats llibres.

Felicitats i èxit pel futur a tos dos i agrair a la Biblioteca per organitzar una vegada més un acte d'alta qualitat.

PLOU SOBRE MULLAT

Moltes vegades diem; sempre plou sobre mullat quan els mitjans de comunicació ens enuncien desastres naturals com el cicló Nargis del passat 3 de maig a Myanmar, el tsunami de Thailàndia, el terratrèmol de Ica, l’ huracà Katrina i altres fenòmens meteorològics que han tingut lloc a països com Guatemala, Pakistan, India, etc... A tots aquests llocs llegim que han quedat derruïdes centenars i milers de vivendes, milers de morts i desapareguts dels que mai es sabrà ni el nom ni número exacte, unes primeres hores amb un estat de xoc emocional que et deixen sense paraules, tothom buscant els seus familiars, les seves pertinences, un aixopluc, menjar, ajuda,... Uns dies a dies molt complicats, de cop una vida econòmica destrossada, les poques infraestructures existents inutilitzades entre altres coses.

Aquestes són en una primera instància fets immediats del cicló Nargis en Myanmar, més conegut como Birmània pels colonialistes, i sotmesa a una dura dictadura militar i amb la població sotmesa a las penes de la pobresa.Les imatges que arriben són esgarrifoses i com en molts casos sense saber la totalitat o ni la meitat dels efectes devastadors. Com a tots els països que han patit aquests tipus de desastres es posa en marxa tota una maquinària de solidaritat internacional a nivell de governs i com no, a nivell de les ONGs. El problema que veiem a Myanmar, és i ha sigut com fer arribar aquesta ajuda als llocs on es necessita. Com tots els règims amb dictadura, com el birmà, està més preocupat per la seva supervivència i el control que per l’ interès del seus ciutadans, als que considera com a grans enemics. El fet d’ acceptar l’ajuda internacional pot representar fer trontollar el poder i no tenir controlat aquesta obertura cap a l’exterior, per això condicionen que han de ser ells els qui facin la distribució de les ajudes aportades.

Tothom s’estranya, denuncia i lamenta l’actitud del govern de Myanmar per les dificultats que mostra en l’aportació de l’ajuda humanitària. Hem de tenir en compte que és la mateixa comunitat internacional que no ha intervingut, ni intervé per impedir que hi hagi països sotmesos a règims autoritaris que violen constant i sistemàticament els drets humans, sinó que ho consent i se n’aprofita. Sembla que els països cooperants o de la mateixa comunitat internacional mirin cap a un altre costat responsabilitzant el govern de torn. Quan interessa s’intervé per a marcar directrius sobre el lliure comerç, o justificar algunes intervencions bèl·liques quan hi ha recursos pel mig en jocs o interessos si més no, estratègics.
A més de tot això, hem de pensar que lo que mata no és només la natura, si no que les condicions on la pobresa està instal·lada en molts països també i té molt a veure i en qualsevol cas en contra d’això hem i s’ha d’actuar. La pobresa és una condició injusta, i no és quelcom que aparegui per si sol, ni fruit de la casualitat i sense cap culpable. No podem obviar que la pobresa, en moltes ocasions, està causada per l’ explotació humanitària i econòmica a diferents escales i nivells i per actuacions abusives del poder i de voler mantenir injustes estructures d’ explotació en benefici propi.

...ep!.S'ha acabat la Festa Major

Gairebé a tot de gaita, s’ha acabat la Festa Major de Sta Creu... Per a mi, ha estat un èxit de participació en els diferents actes preparats, amb molt esforç i il·lusió, per una Comissió de Festes engrescada, jove i amb moltes ganes a la que felicito i encoratjo a continuar organitzant, conjuntament amb la Regidoria de Festes, els propers esdeveniments festius que esdevinguin a Cabrils. A tots els seus membres, entitats i col·laboradors, moltes felicitats i moltes gràcies.

Avui que ja s'ha acabat, cal pensar en les properes festes. Sovint a les festes hi ha polèmica pels grups, orquestres, espectacles o artistes contractats o convidats, per la ubicació, pels horaris, o fins i tot, per si hi ha poc per joves, o per infants, o massa per gent gran o manca quelcom per una franja d’edat, etc. Moltes vegades és el pressupost qui mana i d’altres la manca de participació. Hi ha qui opina una cosa, d’altres pensen que està bé que apareguin elements nous, però el més important és que es mantinguin i creixin els existents, i hi ha qui pensa que tot el que sigui ampliar, benvingut sigui.

Penso que una part en la tradició de les Festes Majors i cultura catalana, i com a popular, les Festes estan sotmeses a patir modificacions per als canvis socials i demogràfics, pel pas del temps, pels canvis culturals, etc. És normal que apareguin elements nous, motivats per unes circumstàncies del moment, i potser que altres elements tinguin més problemes i passin per èpoques dolentes en un moment concret. Seria ideal que tot fos fantàstic i no ens poguéssim queixar de res, però això seria una utopia, sembla més lògic que passi com tot, que va evolucionant.

A Cabrils podem gaudir de dues festes majors, segur, que són envejades per molts pobles i ciutats, i el que és més important és l’objectiu que han de tenir. Sota el meu punt de vista és enfortir i cohesionar el teixit social del poble i espero que així sigui, duri i continuï en augment i engresco a tots els ciutadans a participar-hi d'alguna manera o altre. Entre tots i totes hem de fer exitoses les Festes, no n'hi ha prou en la preparació dels actes, és molt important la participació.

Començant la XIV pedalada de muntanya.

Moment de beneïr el terme a la Creueta.

Dinar amb la gent gran.

Gran èxit i espectacular correfoc.

Cercavila pels carrers amb els gegants.

Obsequis pels infants en el concurs de dibuix.

L'arrossada a Can Barba.

Com no, les sardanes no hi podien falta.

Amb aquest petit recull d'imatges de la Festa, cal destacar també la XV Trobada de Puntaires, la Discomòbil dels alumnes de 6è de l'Olivera, el Pregò a càrrec del Grup de Teatre de la Concòrdia, el 1er Concurs de Truites organitzat per l'Associació d'Hostalers i Restauradors, el Concert Coral ofert per la Coral Sta Helena, en definitiva; tot, un èxit.